Jo no he batejat els meus fills. Ni tampoc m'he casat segons els ritus de cap confessió.
Sempre he pensat que estar lligada a quelcom amb papers és molt discutible i poc «fiable» (crec que la paraula donada és millor que qualsevol certificat). Papers... papers... sempre papers que comprometen. Potser constitueixen també un dogma de fe?
Per mi, el compromís va més enllà d'un paper més o menys lligat a una norma establerta. Jo estic totalment compromesa com a persona, dona, mare, treballadora i companya.
La paradoxa és que també tinc un altre compromís i aquest m'obliga i em condiciona abans de qualsevol altra consideració: tinc una hipoteca. Per tant, els que tenim hipoteca tenim menys drets. Com la pagarem, si cal fer vaga? Què farem si perdem la feina? O si ens caduca el contracte temporal? I si quedem sols, sense família? I així anem! Els nostres compromisos personals, socials, polítics... acaben on comencen les obligacions hipotecàries.
Una hipoteca és com un lloguer. Bé, més o menys. Potser pitjor: si no pagues el lloguer només et fan fora de l'habitatge. Si no pagues la hipoteca: et fan fora de l'habitatge, perds tot el que has pagat fins aquell moment, incrementes la llista de morosos i perds la possibilitat de comprar un altre habitatge.
Això sí, per ser una persona respectable i com cal s'ha de tenir una hipoteca. Així demostres que ets responsable, previsible, fiable i «integrat». Normalment, es compta que només s'hipotequen les persones, però no: s'hipotequen les famílies, les empreses, els ajuntaments... els països... (fins i tot l'FMI) i sempre som els més febles els que paguem els plats trencats.
A prop de nosaltres hi ha persones i famílies que dormen al carrer, empreses familiars amb projectes útils a la societat que han de tancar, ajuntaments que s'han empenyorant fins a la camisa. Qui guanya? «Els de sempre» (no ho diré. Penseu una mica!).
Quan l'administració pública s'hipoteca, ens hipotequem tots. Per què?: hem de pagar entre tots els interessos «igualitàriament». Com es paguen aquests interessos?
a) Amb més impostos.
b) Amb l'augment de preus dels habitatges (els ajuntaments demanen més diners als promotors immobiliaris per a la urbanització a causa del deute).
c) Amb una oferta inferior de serveis públics de tots tipus.
Però, els que ja tenen diners compren els serveis que necessiten. I... els que tenen una economia precària?
Un parell de dades, a tall d'exemple:
1) Cada família banyolina deu 3.000€ pel deute municipal que se situa en un 110% dels ingressos corrents del pressupost.
2) Aquest deute correspon al tipus d'interès variable vigent actualment (el 3,8%), però no té res a veure amb el tipus d'interès històric que pot tornar a ser l'exigible en els pròxims 15 anys (del 7 al 15%).
Cap problema! Els ajuntaments paguen sempre (és clar que amb diners de tots).
No sé fins quan estaré hipotecada. Ja veieu que, d'una manera o altra, estem tots pagant hipoteques. Mentrestant, valorem els nostres autèntics compromisos sense papers ni hipoteques.
